"Sin duda, ver el mundo entero como una "tierra extraña" permite adoptar una mirada original. La mayoría de la gente tiene conciencia principalmente de una cultura, un escenario, un hogar; los exiliados son conscientes de al menos dos, y esta pluralidad de miradas da pie a cierta conciencia de que hay dimensiones simultáneas, una conciencia que es "contrapuntística" (...) Una vida en el exilio transcurre de acuerdo con un calendario diferente, y es menos estacional y está menos asentada que la vida en casa. El exilio es la vida sacada de su orden habitual. Es nómada, descentrada, contrapuntística; pero en cuanto uno se acostumbra a ella su fuerza desestabilizadora emerge de nuevo". Edward Said [2001], Reflexiones sobre el exilio.
 |
| Banlieu de Paris. Colección del Museu del Vent |
Y aunque la gente esté más o menos arraigada en el territorio donde vive, las comunidades humanas se han desplazado por el espacio con más o menos intensidad en el tiempo. Este proceso de “gente-en-movimiento” (como turistas, estudiantes, hombres de negocios, trabajadores inmigrantes, refugiados políticos o desplazados dentro de un mismo país) se ha acelerado desde finales del siglo pasado. Y nada hace dudar que será uno de los principales retos de nuestro mundo contemporáneo.
De forma progresiva, los museos se interesan en la “gente-en-movimiento”. Es decir, de todas aquellas personas que, de manera voluntaria, condicionada o forzada, han tenido que cambiar o están cambiando –en este mismo instante- sus lugares de residencia. Ante esta realidad, aparecen nuevas preguntas que los museos deben tratar dar respuesta: Cómo crea la “gente-en-movimiento” su sentido de lugar? Cómo reconstruyen su sentido de familia y pertinencia? Cómo recuerdan los lugares que han dejado?, O incluso, ¿cómo y por qué la gente que comparte un mismo paisaje tiene diferentes vías, a veces opuestas incluso violentamente, para entender su significado? ...
Son preguntas sobre el mundo contemporáneo que nos rodea. Preguntas que se refieren a “muchos hombres, a todos los hombres del mundo en la medida que se unen entre ellos en sociedad y trabajan y luchan y mejoran” (Antonio Gramsci). Al fin y al cabo, preguntas que, en el contexto de Colombia, nos hablan de historias que se esfuerzan por reconstruir y hacer visible la memoria de la gente de un país que se consume desde hace décadas.
Memorias posiblemente rotas, descentradas, etc. pero también contrapuntísticas y constructivas de lo que es un país. Es precisamente por ello, para avanzar en un nuevo diálogo entre pasado y presente, entre espacio y tiempo, es por lo que los museos no pueden dejar de dedicar todo su esfuerzo a “la gente-en-movimiento, para quien los lugares siempre están en construcción”.
"Vent i història"
ResponEliminaAndreu Mayayo per a El Punt. Juliol 2003
“Fa un parell de mesos a L’Aldea s’ha posat en funcionament una iniciativa pionera al nostre país i, ben segur, al món, gràcies a l’empenta i la generositat d’un grup de ciutadans: el Museu del Vent. El vent com a fenòmen meteorològic i el vent com a símbol metafòric de la nostra vida. Com diuen els seus promotors: «Dediquem aquest museu a la gent que es mou, per a qui els llocs estan en construcció». Una bella idea que ens remet a una de les frases més famoses del Manifest Comunista de Marx i Engels de 1848 «Tot el que és fix i estable és volatilitzat.». Raimon irrompia amb força a la cançó cantant al vent. Paral•lelament, Bob Dylan ens esperonava a trobar la resposta al vent. El museu naix amb la mateixa voluntat d’estimular i observar els canvis del nostre món i constitueix un dels projectes d’intervenció cultural més estimulants dels darrers temps. Aire fresc tan necessari «como el aire que respiramos trece veces por minuto». I s’ha presentat en societat amb l’exposició Mauthausen, Crònica Gràfica, que ens convida a repensar, des del present, el fet històric més important del segle passat. Les cendres escampades per les xemeneies dels forns crematoris no pot endur-se-les el vent de l’oblit. El camí cap Auschwitz o Mauthausen es va empedrar amb l’odi però, sobretot, amb la indiferència de la «bona gent». Els nous vents del neoliberalisme i el neoimperialisme ens poden tornar a glaçar la sang.”
"Memòria de l’antifranquisme a les Terres de L’Ebre"
ResponEliminaRevista Treball. 2006
El Museu del Vent us convida, fins el 30 d’abril, a visitar “Al Vent del Món”.
Es tracta d’una idea que va arrancar el 2003 com un petit desafiament al temps que vola cap a l’oblit... Pretenia constituir un reconeixement en vida a la persona d’Armand Castell, un vell militant anònim del PSUC. I pretenia fer-ho en forma d’exposició a partir de fotografies, dibuixos, documents i testimonis orals. Però això ja no serà del tot possible: Armand va morir a mitjans 2005. Ara, el que ens queda i és el que es pot veure en l’exposició és el seu record en cinc paisatges. Cinc paisatges que s’articulen al voltant de cinc moments de la “història densa” d’Europa del segle XX. A banda de fixar-se en la interacció entre memòria i paisatge, “Al Vent del món” constitueix un primer pas per institucionalitzar i fer visible la memòria democràtica que ha viscut a les Terres de l’Ebre. Un reconeixement necessari cap a tots aquells homes i dones que malgrat els moments difícils, les circumstàncies personals i col·lectives marcades per la clandestinitat, van pensar que valia la pena tornar de l’exili i lluitar per una causa que sentien justa. Gent del PSUC que, com diria el mateix Armand, potser no sortirà mai als llibres d’història, però que s’alegrava a l’escoltar que ells havien estat, al cap i a la fi, els “senyals lluminosos de l’antifranquisme”. Aquesta exposició ha estat possible gràcies a l’empenta del Programa Memorial Democràtic del Departament de Relacions Institucionals. El Museu del Vent és una organització no governamental radicada des del 2002 a L’Aldea. Donat que no compta amb el suport de cap administració de les Terres de L’Ebre, el Museu del Vent es manté gràcies a la força de la gent que el recolza.