ANTROPÒFAGS

ANTROPÒFAGS EN EL TEATRE DE LA MEMÒRIA

Profana la tomba d'un home blanc i et posaran a la presó. Profana la tomba d'un natiu americà i et posaran un "excel-lent cum laude".

WALTER R. ECHO-HAWK, advocat de la Fundació pels Drets dels Natius Americans

Riu Ebre

A través del seguiment dels mitjans de comunicació, fa la impressió que a Catalunya hi ha una malaurada tradició en relació amb el tratament que donen alguns professionals del patrimoni cultural envers les restes de persones que van tenir carn i ossos en algun moment.

Les notícies de prospeccions arqueològiques en les últimes setmanes a les Terres de l'Ebre a la recerca de restes humanes de la guerra d'Espanya (1936-39) i, sobretot, la negativa d'un ajuntament de la demarcació de Tarragona a permetre una excavació en un fossar del seu terme municipal -on hi havia enterrats combatents republicans- han acabat destapant un petit debat sobre la gestió de la memòria social. Encara que de manera involuntària, totes aquestes iniciatives tenen el mèrit d'haver posat de nou sobre la taula la legimitat dels procedimients a partir dels quals alguns investigadors de l'àmbit de les ciències socials generen coneixement i, indirectament, les diferents aproximacions en què les comunitats humanes es relacionen amb els seus morts.

Perquè, si bè les esperiències al voltant del mòn dels morts són molt diverses i complexes en l'espai i en el temps, en general domina una actitud de respecte cap a la gent que ja no té vida. En la majoria de cultures, els morts són tratats amb respecte i els cossos són enterrats, cremats o dipositats en algun lloc amb respecte i seguint algun ritual. D'aquesta manera, per moltes cultures els llocs on hi ha enterrats els seus avantpassats acaben convertint-se en espais sagrats duran moltes generacions.

No obstant, aquesta no és tampoc una actitud universal. Ho exemplifica el fet que, a diferència dels professionals dels museus -que sí que disposen d'un codi de deontologia que els orienta en la conservació, exhibició i restitució de restes humanes i altres objectes de caràcter sagrat-, no totes les disciplines de ciències socials s'han proveït de protocols d'intervenció a l'hora d'abordar el món dels morts.

Durant molts anys, els pagesos i la gent de las Terres de l'Ebre havien sabut respectar, entre garrofers i marges, les restes dels homes que van deixar la pell en una guerra que ja se'ns apareix com a llunyana. Aquests dies, independentment de l'oportunitat -segurament una exposició de guerra i pau en una gran centre cultural de Barcelona per a l'any que ve- i de les motivacions concretes que impulsaven els seus actors (1) podem assegurar que la frustrada intervenció arqueològica plantejava interrogants massa inquietants: és el mateix -com pretenien els seus promotors- excavar una trinxera, una fortificació... que un fossar on sabem que només hi trobarem persones? En una excavació en un cementeri, a quina hipòtesi de recerca històrica es vol donar resposta exactament? (2).

En resum, quan es tracta amb restes humanes, sembla oportú demanar-se sempre quina és la legitimitat de les pràctiques arqueològiques que es realitzen al marge del consentiment de familiars i de l'opinió i acord de la comunitat on estan. Perquè, si tot és vàlid a l'hora de fer ciència, fins a quin punt i fins quan els morts -els nostres i els dels altres- tenen drets?

En qualsevol cas, tant en el cas del fossar dels combatents republicans del poblet de Tarragona com en el cementiri a cel obert dels espais històries de la batalla de l'Ebre ens trobem, una altra vegada, davant el gran forat produit per la inexistència d'una política oficial de reconeixement i dignificació de la memòria de l'antifranquisme que explica en part les circumstancies de la desafortunada iniciativa i el desenvolupament de la polèmica posterior.

Davant aquest fets, tot fa pensar que l'ossera i l'oficina de desapareguts que impulsa l'estrenat Consorci Memorial Batalla de l'Ebre (3) no son més que conats per donar alguna sortida a la demanda social de coneixement i restitució del passat. Per desgràcia, sembla que no són els instruments més adequats en el segle XXI per salvar, no ja els cossos sinó la memòria democràtica de l'Ebre que ja vola directament cap a l'oblit.

EDMON CASTELL

1. Aquesta intervenció estava impulsada de manera conjunta per un grup d'arqueòlogs de la URV, un artista multimèdia i professors de didàctica de les CCSS de la Universitat de Barcelona.

2. Costa donar crèdit a les paraules dels promotors, en el sentit que l'objectiu cientific que pretenien esbrinar era conèixer la identitat dels desapareguts i l'estat de salut dels cadàvers. segons Francesc Xavier Hernández, "a través de les restes humanes es pot saber l'estat de salut dels combatents de l'Ebre".

Article publicat origináriament al Diari de Tarragona, 18 de juny de 2003

ADÉU A TOT ALLÓ

LLUIS FALCÓ / EDMON CASTELL
[publicat el 1995 al setmanari l'Ebre]

En el cinquantenari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa

Soldats nord-americans amb una bandera nazi capturada, 1945

Sembla que en aquests dies tornem a estar a la temporada dels records de la Segona guerra Mundial i que tots els excombatents que encara queden vius estan autoritzats per muntar-se la màniga i ensenyar les seves cicatrius, mentre que els polítics tornen a lluir les seves llaunes entre celebracions, parades militars i discursos oficials.

Però a aquestes alçades, el que encara no haurem entès serà saber què és el que han celebrat els dirigents de les potències occidentals en aquest cinquantenari de la fi de la II Guerra Mundial a Europa. Pel que s’ha pogut veure, les celebracions que s’han fet entre el 8 i el 9 de maig han oscil·lat entre la commemoració d’una derrota (la capitulació del III Reich) i la commemoració d’un alliberament (el d’Europa per part de les forces aliades sobre la Werhmacht).

La majoria dels qui van combatre amb els exèrcits aliats ho van fer perquè creien en la democràcia i eren antifeixistes

En canvi, per als qui van viure el conflicte en aquells anys, la guerra va ser guanyada. Van ser els exèrcits aliats, i no el poder armat del feixisme, els qui es van fer amb el control d’Europa. I encara que ens ho pugui semblar per a les generacions presents, aquest no va ser un resultat natural. Va ser una “victòria” en la qual es van derrotar els feixismes, tot i que obtinguda a un preu tràgic en vides humanes, perquè per als exèrcits aliats i els moviments de resistència va ser una guerra antifeixista, i no només en la retòrica, sinó també en la intenció dels morts. La commemoració de la fi de la II Guerra Mundial hauria de servir per recordar-nos aquest fet: que la majoria dels qui van combatre en els exèrcits aliats ho van fer perquè creien en la democràcia i eren antifeixistes, i perquè, en conseqüència, estaven animats en l’esperit que de la seva lluita podia sorgir un nou continent basat en les idees de democràcia, d’internacionalisme i de pau en la post-guerra, en un continent on els homes i les dones puguessin prendre el control de les seves vides. De manera que la degeneració que va arribar més tard del 1945, amb una Europa partida en dues meitats i dominada per dues superpotències, va trair tot aquest clima autèntic d’internacionalisme i de temperament democràtic actiu, resistent encara al poder dels de dalt.

Ens ho ha recordat recentment  el director Ken Loach a la seva última pel·lícula sobre la guerra d’Espanya de 1936-1939, Tierra y Libertad. Per a Ken Loach, per sobre dels diversos temes que aborda la pel·lícula, el més important de tot del film és que tracta sobre possibilitats: la possibilitat de canviar, de millorar el món i d’organitzar-se millor en la manera de viure col·lectivament. La Guerra d’Espanya, i més tard la fi de la II Guerra Mundial, va ser un moment en què totes aquestes esperances van semblar factibles.

Podia sorgir un nou continent basat en les idees de democràcia, internacionalisme i de pau en la post-guerra

1945-1948: Badalls oberts a la casa del món

Moltes vegades el cinema pot ajudar-nos a comprendre difícils i complexos processos històrics més que no pas qualsevol manual d’història: les pel·lícules es poden transformar en una eina meravellosa per entendre la nostra existència. Before the rain, la gran pel·lícula europea del 94, nominada als Òscars d’enguany, ens deixa veure des de la bellesa de les seves imatges un tros d’un dels conflictes més punyents de la nostra història coetània: la situació explosiva dels Balcans exemplificada en la calma tensa que avui es viu a Macedònia. Més enllà dels elements que ens pugui oferir per entendre aquest conflicte, el gran valor d’aquesta pel·lícula és el compromís que adquireix el director amb la realitat del seu país. Un compromís que es manifesta en l’elecció que fa entre les dues grans comcepcions del temps i de la història que plantegen a la pel·lícula: una, cíclica, amb un origen i un final que no poden ser canviats, més conformista; i una altra, evolucionista, en sentit de progrés, d’anar de pitjor a millor, amb un origen i un final amb les possibilitats obertes. Al final de la seva pel·lícula dóna una oportunitat als seus protagonistes perquè dibuixin la història d’una altra manera. El maig de 1945 centenars de milers de ciutadans europeus sortiran al carrer per celebrar el triomf de les forces aliades davant el feixisme. Són moments d’eufòria després d’una victòria que ha costat milions de morts i que ha destruït el continent. L’esperança per poder reconstruir el món de la postguerra des dels valors de la democràcia i la comunitat s’ha extés per Europa a través d’un ampli moviment social popular fruit de la lluita antifeixista.

El món de després de 1945, però, va tenir poc a veure amb els desitjos i anels de tota aquesta gent. Forces i processos molt poderosos congelaran les seves voluntats de canvi i dibuixaran n nou ordre mundial on les possibilitats de transformacions radicals i d’extensió de la democràcia seran negades.

De la seva lluita ha quedat alguna cosa: l’esperança d’un moment en què haguessin pogut canviar el curs de la història, on les possibilitats per construir el món d’una manera diferent eren ben sòlides

Els anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial són els anys decisius on es solificaran les bases del nou sistema de relacions internacionals que dominarà el món durant més de quaranta anys. Aquesta reflexió pretén ser una aproximació per entendre la manera en què van anar consolidant-se els fonaments del nou sistema mundial de blocs caracteritzat per la guerra freda. Una reflexió que porta també un compromís: amb els esforços de tota la gent que va intentar obrir un camí i construir un món diferent, basat en els valors de la democràcia i la solidaritat; amb tots aquells que van sentir la necessitat durant aquells anys decisius de controlar les grans decisions que podien afectar les seves vides. avui sabem que no van poder fer realitat els seus desitjos; finalment van perdre la batalla per organitzar la seva pròpia existència. Però de la seva lluita ha quedat alguna cosa: l’esperança d’un moment en què haguessin pogut canviar el curs de la història, un moment on les possibilitats per construir el món d’una manera diferents eren ben sòlides. De la mateixa manera que a Before the rain, el cercle no es tancarà mai i la història, cinquanta anys després, amb la caiguda del vell sistema de la guerra freda s’ha tornat a obrir a possibilitats immenses. La commemoració de la fi de la II Guerra Mundial és una bona excusa per ajudar a entendre on estem situats; sobretot, després de l’enterrament sobtat de Fukuyama i de la pèrdua dels referents absoluts amb els quals fins fa ben poc en explicàvem el món. (Continuarà)

AL VENT DEL MÓN

CAMINOS Y LUGARES DEL ANTIFRANQUISMO EN EL EBRO

Inicialmente, la idea de hacer la exposición "Al vent del món" arrancó el año 2003 desde el Museu del Vent (Museo del Viento) como un pequeño desafío al tiempo que vuela hacia el olvido... 

Armand Castell, en "Al vent del Món". 2006

Una exposición que pretendía constituir un pequeño reconocimiento en vida a la persona de Armand Castell (nacido en l’Aldea en 1923), un viejo militante anónimo del PSUC. Y pretendía hacerlo en forma de exposición a partir de fotografías, dibujos, recuerdos viejos olvidados en unos cajones y el mismo testimonio oral de los protagonistas de los hechos. 

Pero esto ya no será del todo posible: Armand murió a mediados del 2005.

Un itinerario de vida de muchas vidas
Se utilizó como eje del recorrido de la exposición el propio itinerario vital de Armand Castell, desde su adolescencia a la madurez y toma de conciencia social. A través de este itinerario, la exposición nos acerca al proceso de sociabilización y de formación de los más jóvenes refugiados republicanos que tuvieron que rehacer su existencia y su universo en unas condiciones de vida extremadamente duras.

Cronológicamente, "Al vent del món" arranca el 1939 con el exilio de una familia republicana al interior de los bosques de Francia después de vivir la experiencia de los campos franceses, pasa por la participación de los miembros de esta familia en la reconstrucción de la Europa de posguerra y se cierra el 1963, año en que Armand decidió volver a cruzar la frontera española como activo militante antifranquista anónimo.

Memoria democrática i cultura de la gente-que-se-mueve
En primer lugar, "Al vent del món" busca hacer un reconocimiento a la memoria de todas aquellas personas que tuvieron que luchar por la recuperación de las libertades democráticas y nacionales, no solo de nuestro país sino también en Europa. Constituía un primer paso para hacer visible e institucionalizar la memoria democrática que ha vivido en las Tierras del Ebro.

"Al vent del món" representa una reflexión sobre el proceso de desarrollo del sentido de pertenencia de los desplazados, de arraigo o desarraigo a un lugar. 

En este sentido, lo importante del proyecto expositivo que hay detrás de "Al vent del món" es que nos intente acercar a uno de los principales desafíos del mundo contemporáneo: el del mundo de los desplazados. Esto es, de todas aquellas personas que se han visto empujadas o forzadas a desplazar su residencia y su mundo y, en consecuencia, han desarrollado una “identidad en contrapunto”. 

"Al vent del món" fue una exposición que, años después de montarse y desinstalarse en el Museu del Vent, puede seguir siendo pensada como una aproximación a la memoria democrática y a la cultura de la “gente-que-se-mueve”, gente para quien los lugares siempre están en construcción.

Pepe Ramos, en "Al vent del món". 2006

El concepto museográfico y escenografía de la exposición 'Al vent del món' en el Museu del Vent estuvo a cargo de Edmon Castell, geógrafo y museólogo, docente de la Facultad de Artes de la Universidad Nacional de Colombia.

Año de realización del montaje: 2006

UNA ULLADA A MAUTHAUSEN

Esquema de l'exposició sobre Mauthaussen al Museu del Vent. 2003

EL MUSEU DEL VENT
El Museu del Vent és una Organització No Governamental que, radicada a L'Aldea -Terres de l'Ebre-, es va constituir amb la voluntat de gestionar el patrimoni cultural associat tant al vent com a fenomen meteorològic com al vent entès com a metàfora (per exemple, metàfora de la llibertat, o també de tot allò sòlid que ha estat mogut o s'ha esvaït a l'aire).

Des d'un enfoc interdisciplinar a mig camí entre la geografia, l'antropologia i la història, el Museu del Vent fixa la seva activitat de recerca al voltant de 2 tòpics interelacionats: El moviment dins l'espai i el sentit de pertenència -o no- a un lloc. Per aquest mateix motiu, s'interessa especialment en la figura dels "desplaçats". Això és, de totes aquelles persones que, de manera voluntària, condicionada o forçada, han hagut de canviar -o estan canviant en aquests mateixos moments- la seva residència.

El Museu del Vent parteix de la constatació que les persones estan més o menys arrelades al territori on viuen. La gent té "arrels", però també "cames". En aquest sentit, les comunitats humanes s'han desplaçat per l'espai amb major o menor intensitat en el temps. No obstant, aquest procès de "gent-en-moviment" (ja sigui com a turistes, estudiants, homes de negocis, treballadors immigrants o refugiats polítics) s'ha accelerat des de finals del segle XX. I res fa dubtar que serà un dels principals reptes del nostre món contemporani.

Davant aquesta realitat, apareixen preguntes com: Com crea la gent-en-moviment el seu sentit de lloc ?  Com reconstrueix el seu sentit de família i pertenència ? Com recorden els llocs que han deixat endarrera ? O fins i tot, com i per què la gent que comparteix un mateix paissatge té diferents vies, a vegades oposades fins i tot violentament, per entendre el seu significat?...

Una mirada sobre Mauthausen
Per tal de poder començar a donar alguna resposta a aquestes preguntes, el Museu del Vent va considerar oportú fixar la seva mirada sobre Mauthausen, el camp de concentració nazi que es va convertir en l'infern per als republicans espanyols que hi van deportar a partir de 1939 fins el seu alliberament el 1945. El Museu del vent va obrir el passat divendres 16 de maig -en el context del Dia Internacional dels Museus- amb una exposició sobre Mauthausen no nomès com un reconeixement cap a les persones que ens han precedit en la defensa de la nostra cultura democràtica. A través d'aquesta exposició, produïda pel Museu d'Història de Catalunya i amb una museografia pròpia, el Museu del Vent podia centrar-se en les interconnexions que es creen entre les persones i els ambients que les envolten i fixar-se especialment en la formació de la identitat espacial i de la ucronia de les persones que han hagut de desplaçar-se en un món turbulent.

Per aquest motiu, les 58 sel·leccions fotogràfiques de l'exposició amb que obre el Museu del vent no són únicament una crònica gràfica de la construcció dels camps, el món dels SS, el treball forçat, la mort... i l'alliberament i el retorn dels deportats. No és nomès la descripció del brutal sistema d'explotació i extermini planificat d'unes minories ètniques o polítiques (jueus, eslaus, comunistes o homosexuals) que va dissenyar el règim nazi.

"Mauthausen, Crònica Gràfica" no és simplement una presentació de la història d'unes víctimes i d'uns botxins. És, abans que res, la narració de la resistència d'uns homes de carn i ossos sota una opressió extrema. La resistència i organització que van protagonitzar la cadena de republicans deportats a Mauthausen, i que anava des dels fotògrafs Francesc Boix i el tortosí Antoni García dins l'Erkennungsdienst (Servei d'Identificació del camp) fins la senyora Poitner, per salvar uns negatius fotogràfics que es convertirien, més tard, en el testimoni irrefutable de la barbàrie nazi.

Sense l'esforç i risc combinat d'aquest homes i dones no nomès es van preservar les evidències incriminatòries que van cometre els comandaments nazis (Boix va ser l'únic espanyol que va participar en els judicis de Nuremberg) contra els republicans espanyols i catalans que hi van deixar la pell a Mauthausen. A través de l'exposició podem entendre que, més enllà de la seva dimensió com a documents històrics que poden transmetre informació i permeten il·lustrar i comprendre cers aspectes de la història de la deportació, les fotografies són una mirada. "Són la captació d un món tancat, el testimoni de la vida quotidiana. Són imatges que mostren una normalitat sense estridències: feines de construcció, visites d'alts jerarques del Reich, membres de les SS, "intents de fuga"... en resum, són una plasmació  èptica d' una vida i una mort uniformitzades." (*)

(*) Margarida Sala. "La Col·lecció de negatius del camp de concentració nazi de Mauthaussen". Papers del Museu d'Història de Catalunya. L Avenç. Número 6. Gener de 2003.