ANTROPÒFAGS

ANTROPÒFAGS EN EL TEATRE DE LA MEMÒRIA

Profana la tomba d'un home blanc i et posaran a la presó. Profana la tomba d'un natiu americà i et posaran un "excel-lent cum laude".

WALTER R. ECHO-HAWK, advocat de la Fundació pels Drets dels Natius Americans

Riu Ebre

A través del seguiment dels mitjans de comunicació, fa la impressió que a Catalunya hi ha una malaurada tradició en relació amb el tratament que donen alguns professionals del patrimoni cultural envers les restes de persones que van tenir carn i ossos en algun moment.

Les notícies de prospeccions arqueològiques en les últimes setmanes a les Terres de l'Ebre a la recerca de restes humanes de la guerra d'Espanya (1936-39) i, sobretot, la negativa d'un ajuntament de la demarcació de Tarragona a permetre una excavació en un fossar del seu terme municipal -on hi havia enterrats combatents republicans- han acabat destapant un petit debat sobre la gestió de la memòria social. Encara que de manera involuntària, totes aquestes iniciatives tenen el mèrit d'haver posat de nou sobre la taula la legimitat dels procedimients a partir dels quals alguns investigadors de l'àmbit de les ciències socials generen coneixement i, indirectament, les diferents aproximacions en què les comunitats humanes es relacionen amb els seus morts.

Perquè, si bè les esperiències al voltant del mòn dels morts són molt diverses i complexes en l'espai i en el temps, en general domina una actitud de respecte cap a la gent que ja no té vida. En la majoria de cultures, els morts són tratats amb respecte i els cossos són enterrats, cremats o dipositats en algun lloc amb respecte i seguint algun ritual. D'aquesta manera, per moltes cultures els llocs on hi ha enterrats els seus avantpassats acaben convertint-se en espais sagrats duran moltes generacions.

No obstant, aquesta no és tampoc una actitud universal. Ho exemplifica el fet que, a diferència dels professionals dels museus -que sí que disposen d'un codi de deontologia que els orienta en la conservació, exhibició i restitució de restes humanes i altres objectes de caràcter sagrat-, no totes les disciplines de ciències socials s'han proveït de protocols d'intervenció a l'hora d'abordar el món dels morts.

Durant molts anys, els pagesos i la gent de las Terres de l'Ebre havien sabut respectar, entre garrofers i marges, les restes dels homes que van deixar la pell en una guerra que ja se'ns apareix com a llunyana. Aquests dies, independentment de l'oportunitat -segurament una exposició de guerra i pau en una gran centre cultural de Barcelona per a l'any que ve- i de les motivacions concretes que impulsaven els seus actors (1) podem assegurar que la frustrada intervenció arqueològica plantejava interrogants massa inquietants: és el mateix -com pretenien els seus promotors- excavar una trinxera, una fortificació... que un fossar on sabem que només hi trobarem persones? En una excavació en un cementeri, a quina hipòtesi de recerca històrica es vol donar resposta exactament? (2).

En resum, quan es tracta amb restes humanes, sembla oportú demanar-se sempre quina és la legitimitat de les pràctiques arqueològiques que es realitzen al marge del consentiment de familiars i de l'opinió i acord de la comunitat on estan. Perquè, si tot és vàlid a l'hora de fer ciència, fins a quin punt i fins quan els morts -els nostres i els dels altres- tenen drets?

En qualsevol cas, tant en el cas del fossar dels combatents republicans del poblet de Tarragona com en el cementiri a cel obert dels espais històries de la batalla de l'Ebre ens trobem, una altra vegada, davant el gran forat produit per la inexistència d'una política oficial de reconeixement i dignificació de la memòria de l'antifranquisme que explica en part les circumstancies de la desafortunada iniciativa i el desenvolupament de la polèmica posterior.

Davant aquest fets, tot fa pensar que l'ossera i l'oficina de desapareguts que impulsa l'estrenat Consorci Memorial Batalla de l'Ebre (3) no son més que conats per donar alguna sortida a la demanda social de coneixement i restitució del passat. Per desgràcia, sembla que no són els instruments més adequats en el segle XXI per salvar, no ja els cossos sinó la memòria democràtica de l'Ebre que ja vola directament cap a l'oblit.

EDMON CASTELL

1. Aquesta intervenció estava impulsada de manera conjunta per un grup d'arqueòlogs de la URV, un artista multimèdia i professors de didàctica de les CCSS de la Universitat de Barcelona.

2. Costa donar crèdit a les paraules dels promotors, en el sentit que l'objectiu cientific que pretenien esbrinar era conèixer la identitat dels desapareguts i l'estat de salut dels cadàvers. segons Francesc Xavier Hernández, "a través de les restes humanes es pot saber l'estat de salut dels combatents de l'Ebre".

Article publicat origináriament al Diari de Tarragona, 18 de juny de 2003