[publicat el 1995 al setmanari l'Ebre]
En el cinquantenari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa
 |
| Soldats nord-americans amb una bandera nazi capturada, 1945 |
Però a aquestes alçades, el que encara no haurem entès serà saber què és el que han celebrat els dirigents de les potències occidentals en aquest cinquantenari de la fi de la II Guerra Mundial a Europa. Pel que s’ha pogut veure, les celebracions que s’han fet entre el 8 i el 9 de maig han oscil·lat entre la commemoració d’una derrota (la capitulació del III Reich) i la commemoració d’un alliberament (el d’Europa per part de les forces aliades sobre la Werhmacht).
La majoria dels qui van combatre amb els exèrcits aliats ho van fer perquè creien en la democràcia i eren antifeixistes
En canvi, per als qui van viure el conflicte en aquells anys, la guerra va ser guanyada. Van ser els exèrcits aliats, i no el poder armat del feixisme, els qui es van fer amb el control d’Europa. I encara que ens ho pugui semblar per a les generacions presents, aquest no va ser un resultat natural. Va ser una “victòria” en la qual es van derrotar els feixismes, tot i que obtinguda a un preu tràgic en vides humanes, perquè per als exèrcits aliats i els moviments de resistència va ser una guerra antifeixista, i no només en la retòrica, sinó també en la intenció dels morts. La commemoració de la fi de la II Guerra Mundial hauria de servir per recordar-nos aquest fet: que la majoria dels qui van combatre en els exèrcits aliats ho van fer perquè creien en la democràcia i eren antifeixistes, i perquè, en conseqüència, estaven animats en l’esperit que de la seva lluita podia sorgir un nou continent basat en les idees de democràcia, d’internacionalisme i de pau en la post-guerra, en un continent on els homes i les dones puguessin prendre el control de les seves vides. De manera que la degeneració que va arribar més tard del 1945, amb una Europa partida en dues meitats i dominada per dues superpotències, va trair tot aquest clima autèntic d’internacionalisme i de temperament democràtic actiu, resistent encara al poder dels de dalt.
Ens ho ha recordat recentment el director Ken Loach a la seva última pel·lícula sobre la guerra d’Espanya de 1936-1939, Tierra y Libertad. Per a Ken Loach, per sobre dels diversos temes que aborda la pel·lícula, el més important de tot del film és que tracta sobre possibilitats: la possibilitat de canviar, de millorar el món i d’organitzar-se millor en la manera de viure col·lectivament. La Guerra d’Espanya, i més tard la fi de la II Guerra Mundial, va ser un moment en què totes aquestes esperances van semblar factibles.
Podia sorgir un nou continent basat en les idees de democràcia, internacionalisme i de pau en la post-guerra
1945-1948: Badalls oberts a la casa del món
Moltes vegades el cinema pot ajudar-nos a comprendre difícils i complexos processos històrics més que no pas qualsevol manual d’història: les pel·lícules es poden transformar en una eina meravellosa per entendre la nostra existència. Before the rain, la gran pel·lícula europea del 94, nominada als Òscars d’enguany, ens deixa veure des de la bellesa de les seves imatges un tros d’un dels conflictes més punyents de la nostra història coetània: la situació explosiva dels Balcans exemplificada en la calma tensa que avui es viu a Macedònia. Més enllà dels elements que ens pugui oferir per entendre aquest conflicte, el gran valor d’aquesta pel·lícula és el compromís que adquireix el director amb la realitat del seu país. Un compromís que es manifesta en l’elecció que fa entre les dues grans comcepcions del temps i de la història que plantegen a la pel·lícula: una, cíclica, amb un origen i un final que no poden ser canviats, més conformista; i una altra, evolucionista, en sentit de progrés, d’anar de pitjor a millor, amb un origen i un final amb les possibilitats obertes. Al final de la seva pel·lícula dóna una oportunitat als seus protagonistes perquè dibuixin la història d’una altra manera. El maig de 1945 centenars de milers de ciutadans europeus sortiran al carrer per celebrar el triomf de les forces aliades davant el feixisme. Són moments d’eufòria després d’una victòria que ha costat milions de morts i que ha destruït el continent. L’esperança per poder reconstruir el món de la postguerra des dels valors de la democràcia i la comunitat s’ha extés per Europa a través d’un ampli moviment social popular fruit de la lluita antifeixista.
El món de després de 1945, però, va tenir poc a veure amb els desitjos i anels de tota aquesta gent. Forces i processos molt poderosos congelaran les seves voluntats de canvi i dibuixaran n nou ordre mundial on les possibilitats de transformacions radicals i d’extensió de la democràcia seran negades.
De la seva lluita ha quedat alguna cosa: l’esperança d’un moment en què haguessin pogut canviar el curs de la història, on les possibilitats per construir el món d’una manera diferent eren ben sòlides
Els anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial són els anys decisius on es solificaran les bases del nou sistema de relacions internacionals que dominarà el món durant més de quaranta anys. Aquesta reflexió pretén ser una aproximació per entendre la manera en què van anar consolidant-se els fonaments del nou sistema mundial de blocs caracteritzat per la guerra freda. Una reflexió que porta també un compromís: amb els esforços de tota la gent que va intentar obrir un camí i construir un món diferent, basat en els valors de la democràcia i la solidaritat; amb tots aquells que van sentir la necessitat durant aquells anys decisius de controlar les grans decisions que podien afectar les seves vides. avui sabem que no van poder fer realitat els seus desitjos; finalment van perdre la batalla per organitzar la seva pròpia existència. Però de la seva lluita ha quedat alguna cosa: l’esperança d’un moment en què haguessin pogut canviar el curs de la història, un moment on les possibilitats per construir el món d’una manera diferents eren ben sòlides. De la mateixa manera que a Before the rain, el cercle no es tancarà mai i la història, cinquanta anys després, amb la caiguda del vell sistema de la guerra freda s’ha tornat a obrir a possibilitats immenses. La commemoració de la fi de la II Guerra Mundial és una bona excusa per ajudar a entendre on estem situats; sobretot, després de l’enterrament sobtat de Fukuyama i de la pèrdua dels referents absoluts amb els quals fins fa ben poc en explicàvem el món. (Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada