MUSEU DEL VENT, 22 ANYS DESPRÉS

Armand Castell, al camp de concentració d'Argelers. Crédits: Autor desconegut. 1940.

El Museu del Vent, un museu per copsar el vent. El vent com a fenomen meteorològic i el vent com a cultura. Un museu per entendre el vent de les Terres de l'Ebre i els vents del món... I més enllà, per parlar de la llibertat i el "moviment real que aboleix l'estat de coses present". 

És per això que el Museu del Vent, des del moment en què es va crear ara fa més de vint anys, està pensat a la gent-en-moviment, gent migrant, gent per a qui els llocs sempre estan en construcció.

Orígens d’un museu

El Museu del Vent va obrir portes el 2003, però els seus orígens venen de més endarrere en el temps i es vinculen, indirectament, amb els esforços de museïtzació de la batalla de l’Ebre iniciats a finals dels anys ’90.

A diferència d’altres centres d’interpretació de l’energia eòlica creats recentment, el Museu del Vent no va ser fundat ni va comptar mai amb patrocini de cap administració o de cap empresa de producció d’electricitat. Just al contrari, el Museu del Vent es va formar en el context de les lluites contra la instal·lació indiscriminada de centrals eòliques. 

En aquells moments, davant de processos especulatius com els protagonitzats per la implantació massiva d’aerogeneradors al sud de Catalunya, era necessari apostar d’una manera decidida per la preservació de la totalitat dels espais històrics de la batalla de l’Ebre. En aquest sentit, el Museu del Vent va ser una de les respostes de la societat civil de les Terres de l’Ebre enfront l’”economia del vent” que impulsaven empreses eòliques i l’administració catalana a finals dels anys ‘90.

La cultura del vent

D’alguna manera, el Museu del Vent va ser l’aposta i el resultat d’un llarg procés iniciat per la societat civil per defensar la «cultura del vent» i contribuir a fer compatible l’energia eòlica amb la preservació dels valors ambientals i històrics del paisatge.

Com pocs altres, aquest procés il·lustra el trànsit d’una «identitat de resistència» a una «identitat de projecte». Una situació que es dóna, com explicava el sociòleg Manuel Castells, quan “els actors socials, tot basant-se en els materials culturals de què disposen, construeixen una nova identitat que redefineix la seva posició a la societat i, en fer-ho, cerquen la transformació de l’estructura social tota sencera”.

Un equipament de l’antifranquisme

De manera indirecta, aquesta dinàmica relativament turbulenta va fer del Museu del Vent un equipament de l’antifranquisme a les Terres de l’Ebre.

Mentre les institucions museològiques i culturals d’aquell moment van girar el cap a un altre costat per no veure les agressions contra el paisatge la proliferació de centrals eòliques, la societat civil del sud de Catalunya s’organitzava activament per fer front a aquesta amenaça que pesava com una llosa sobre molts llocs històrics de la batalla de l’Ebre, com les serres de Cavalls i Pàndols.

En resum, el Museu del Vent és una mostra de construcció democràtica d’història. No només els museòlegs es van implicar en aquest procés dialògic i constructiu que s’ha concretat en equipaments com el del Museu del Vent. Comptant amb la força de la gent, un equip obert format per geògrafs, historiadors, enginyers, etc. ha contribuït a fer comprensible el passat a través del paisatge.

De tot aquest procés inacabat, els museòlegs, com a mediadors del patrimoni cultural, han adquirit consciencia que, recuperar els llocs de la memòria democràtica no és un procés “natural”, el resultat automàtic que s’aconsegueix només des de les càtedres, des dels arxius i ni tan sols des dels llibres. Fins instituir el Museu del Vent, fer visibles els espais de l’antifranquisme va exigir implicar-se activament en la lluita social i política per preservar i fer comprensible el paisatge. El Museu del Vent no deixava de ser més que un reconeixement cap els oficis i la gent que fan present la història, en construcció constant en el sentit del malaguanyat Marc Bloch, en les nostres vides.

Un museu interdisciplinar i social

El Museu del Vent explorava un nou concepte de museu interdisciplinar, a mig camí entre història, antropologia i geografia, que presta una especial atenció a la totalitat de les interaccions que les persones estableixen amb els entorns que habiten i que es concreta en l’experiència humana dels llocs.

Des d’un enfocament a mig camí entre la geografia, l’antropologia i la història, el Museu del Vent no es limitava a entendre el vent només com un fenomen meteorològic, sinó que considerava el vent com una metàfora carregada de sentits que estan presents en molts àmbits de cultures de tot el món. El vent entès com a metàfora, per exemple, de la llibertat, de “tot allò sòlid que s’ha esvaït a l’aire” (Marshall Berman) i també de les coses que s’han mogut.

«Gent-en-moviment»

Coses i idees movent-se, esvaint-se, dissipant-se... però també gent. El Museu del Vent parteix de la constatació que les persones estan més o menys arrelades al territori on viuen. Dit d’una altra manera, la gent té arrels, però també cames. En aquest sentit, les comunitats humanes s’han desplaçat per l’espai amb més o menys intensitat en el temps, tot i que segurament el món del segle XX ha estat el que ha vist el major moviment de persones de la història de la humanitat (Eric Hobsbawm). Aquest procés de «gent-en-moviment», gent que es mou, gent migrant criminalitzada i estigmatitzada… s’ha accelerat des de finals del segle passat. I res fa dubtar que serà un dels principals reptes del nostre món contemporani.

Davant aquesta realitat, apareixien preguntes que museus com el Museu del Vent tractaven de donar resposta: Com crea la «gent-en-moviment» el seu sentit de lloc? com reconstrueix el seu sentit de família i pertinença? Com recorden els llocs que han deixat?, o fins i tot, Com i per què la gent que comparteix un mateix paisatge té diferents vies, a vegades oposades fins i tot violentament, per entendre el seu significat?...

El vent de la raó democràtica

Són preguntes sobre el món contemporani que ens envolta. Preguntes que es refereixen a “molts homes, a tots els homes del món en la mesura que s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i milloren” (Antonio Gramsci). Al cap i a la fi, preguntes que, en el context de les Terres de l’Ebre, ens parlen d’històries i moviments socials que s’esforcen per reconstruir i fer visible la “raó democràtica”, el passat de la lluita antifranquista que està amagat entre garrofers i oliveres propers al riu.

En síntesi, el Museu del Vent aposta per un nou diàleg entre naturalesa i cultura, entre passat i present. Un museu que, per tot això, no pot deixar de dedicar tot el seu esforç a "la «gent-en-moviment», per a qui els llocs sempre estan en construcció".

Per saber més ...

Castell, Edmon & Lluís Falcó (2000). “Robin Hood a l’Ebre”, a L’Avenç, # 247, Barcelona, maig (pp.52-56).

Castell, Edmon & Oriol Nel·lo (2003). “El parc eòlic de les Serres de Pàndols i Cavalls. Energia, valors ambientals i memòria històrica”, a Nel·lo, Oriol (Ed.). Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Editorial Empúries, Barcelona, (capítol 1. pp. 69-93).

Castell, Edmon & Lluís Falcó (2004). “El museòleg desactivat. Actors i audiències en la gestió de la memòria contemporània” a Nemòsine, Revista de Museologia. # 1, Barcelona, (pp.49-54).